dilluns, 22 d’agost de 2016

5 anys al món i més curiositat que mai

Sabeu què? Que avui he fet 5 anys i estic d’enhorabona i per aquest motiu he decidit tornar a escriure com feia quan era més petit. Us preguntareu perquè vaig deixar de fer-ho. La veritat és que no tinc més excusa que el fet que vaig començar l’adolescència, em vaig posar una mica tontet (ja se sap, les hormones), i amb això vaig perdre l’hàbit de fer-ho. Per complet, sí, i què? He d’advertir-vos, però, que la meva curiositat mai ha cessat en aquest temps, sinó més aviat al contrari. I és que com us he dit sempre, no em cansaré de preguntar-m’ho tot sobre aquest món a vegades tan estrany on vivim els cans i que és dominat pels meus millors amics, els humans.

Tot i que me’n moro de ganes, us faria un resum de tot el que ha passat durant l’àbsència d’aquesta finestra, però no acabaria mai i si bé és cert que sóc curiós, també sóc una mica gos. M’estic contradient amb el que pensava quan era més innocent (que deia que això de fer el gos o ser una mica gos, com a expressió, em feia una mica de ràbia). Els gossos no som uns vividors, però poc falta per a què ho arribem a ser. Almenys els que tenim de sort de tenir una bona família que ens cuida.

Per començar, tenim tot el que volem sense pagar per res: una casa, preparadíssima per viure-hi; aliment, que no ens hem de preocupar de preparar ni de servir; perruqueria a casa o fora, mitjà de transport... Ens ho fan i ens ho donen absolutament tot. Ben bé com a certs personatges dels que sempre m’he preguntat perquè segueixen existint quan hi ha molta altra gent que passa gana, i dels quals us n’he parlat sempre que he pogut perquè m’esgarrifen.

Però, i tornant a la meva espècie, la majoria de nosaltres ho tenim tot sense haver d’esforçar-nos per res, és a dir, sense treballar. Ja ho diu la frase, que el treball dignifica a l’home (i espero que a la dona, encara que se sap que en general cobra menys que l’home, qüestió que no entenc gaire; jo els veig igual), i no pas al gos.

Tot i això, treballar una mica en aquest blog no crec que em faci mal, sinó més aviat bé. Així que espero que em seguiu si us ve de gust, i sinó, doncs que quan em veieu em rasqueu una mica darrera les orelles, que m’agrada molt.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada