dijous, 19 de gener de 2012

Tercera vacuna i la ràbia que em vol convertir en Iñaki

Ja me l'han posada. De fet, tot just ahir feia una setmana que anava a veure la Míriam perquè em fes del tot lliure. Lliure en el sentit de poder anar pel carrer tranquil amb les meves tres vacunes. Tot i que em va dir que hauré de tornar-la a veure algun dia de febrer perquè em posi la ràbia. No acabo de veure-ho clar. Si jo no sóc un gosset rabiós sinó més aviat bonàs, encara que molt entremaliat, perquè m'han de posar la ràbia dins el cos? És com el pecat original, que m'han de tacar per tenir sempre aquell punt d'ira, de dolenteria?

Tot això em fa pensar en converses que sento aquests últims dies a casa. Com ara que qui s'ha revelat com un autèntic dolent de la pel·lícula és el senyor Iñaki Urdangarín. "Tan bona persona que semblava, com si mai hagués trencat un plat".

El senyor Urdangarín era jugador professional d'handbol. Faré un parèntesi: que divertit ha de ser dedicar-se a jugar alguna cosa professionalment, no? No hi ha jugadors professionals de Lego o de nines? Doncs bé, el 1996 es van celebrar els Jocs Olímpics d'Atlanta en els quals l'Iñaki participava com a jugador de la selecció espanyola d'handbol, que va obtenir la medalla de bronze. I resulta que a ell no només li van posar la medalla com a jugador de l'equip guanyador en tercer lloc, sinó que es va emportar un premi molt més important i durador: conèixer la infanta Cristina.

A les Espanyes, els reis i reines quan tenen fills no es refereixen a ells com a prínceps i princeses com passa a la resta de països o als contes. Es veu que els fills homes tenen dret a dir-se prínceps, però les filles noies no, s'han de dir infantes i mai podran ser reines. La qüestió és que això és així per culpa d'una llei sàdica... La llei sàlica, perdó. I si les infantes aconsegueixen casar-se, el rei els dóna un nou títol que tindran també els consorts (els marits): el de ducs. Així, la infanta (no princesa) Cristina de Borbó en casar-se va passar a ser també Duquessa de Palma. I l'Iñaki duc, es clar.

Doncs tot això pel senyoret Iñaki no era prou. Em sembla impossible que algú que s'ha pogut dedicar a ser jugador professional d'handbol, casat amb una filla d'un rei i per tant, amb la vida bastant solucionada, no estigui satisfet amb tot això i es dediqui a robar, suposadament. Potser és que ell voldria viure a cos de rei i ara només pot fer-ho a cos de duc.

Robar, això m'ha semblat escoltar a casa. Quan s'assabenten d'alguna notícia més del cas, només sento dir paraulotes. Intentaré esbrinar de què es tracta i us ho explicaré el proper dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada