dissabte, 21 d’abril del 2012

Un clàssic és un clàssic


Han passat moltes coses aquest últims dies. El Rei se'n va anar de cacera d'elefants a Botswana i des d'aleshores tinc malsons i somio que ell i el seu nét Froilà intenten matar-me d'un tret; el govern argentí de Cristina Fernández de Kirchner ha expropiat el 51% d'YPF, deixant a Repsol fora de joc en la seva filial, de la qual n'ostentava el 57,4% del capital; arran d'això, la prima de risc del deute espanyol ha pujat fins a límits impensables i la borsa ha baixat als poc més de 7.000 punts;  la instrucció del cas Noós segueix endavant i avui havia de declarar l'exconsellera de sanitat, Marina Geli. I més històries per no dormir.

Però avui no escric per donar-vos la meva visió de l'actualitat d'aquests dies, sinó per dir-vos que avui viuré el meu primer Barça-Madrid!

Sí amics, ha arribat el dia. El clàssic ja és aquí i jo ja m'he enfundat la samarreta del meu equip des de primera hora del matí. A veure si la derrota contra el Chelsea no ens treu la força i les ganes de lluitar de les quals aquest Barça pot presumir.

Visca el Barça i visca Catalunya!

dijous, 12 d’abril del 2012

Dies de festa i aixecar la pota

El títol del post d'avui us pot portar a la confusió. Confusió que us he de confessar, ha estat pretesa. La morbositat (l'espanyol "morbo") de les persones no té límit i saber dels altres, el que fan i deixen de fer sacia aquesta ànsia de tafaneria. I sinó, fixeu-vos què feu quan esteu aturats amb el vostre cotxe en un embús que casualment s'ha format perquè hi ha hagut una avaria a la carretera; quan per fi sou al punt on es troba el cotxe avariat amb els seus triangles rigorosament situats a la distància reglamentària, segur que afluixeu la marxa i observeu amb curiositat tot allò que envolta l'incident. L'efecte tafaner.

Doncs bé, tot això venia per dir-vos que el títol de l'escrit d'avui és enganyós. Sí, tots hem estat de setmana santa i, per tant, hem gaudit d'uns dies de festa. I d'acord, sí, també he aixecat la pota. Però no he empinat la pota (o el colze, com a equivalent que deveu estar buscant) de celebració en celebració aquests dies de vacances.

No amics, no. No he tastat l'alcohol, sinó que ja començo a aixecar la pota cada vegada que vaig al lavabo, dit finament (vaja, quan faig pipí). I això potser no és motiu de celebració, però sí símptoma que l'adolescència està a tocar. Em faig gran i les hormones i l'instint comencen a fer presència al meu cos. Com a mascle, sento ja que formo part d'un territori i que aquest és meu, i per aquest motiu, limito aquest territori de cara a altres gossos, que quan sentin la meva olor, sabran que en el meu territori, mano jo.

Em sento com un bon independentista català. Potser hauré d'aconsellar als catalans emprenyats, als nacionalistes, sobiranistes o independentistes (bategeu-ho com vulgueu) que a la frontera amb el país veí hi aixequin la pota i hi deixin la seva empremta amb força, com ho faig jo.

Així doncs, crida als catalans que estimen el seu país, nació, llengua, cultura i tradicions i que, per tant, es consideren nacionalistes, sobiranistes o independentistes: sigueu gossos i marqueu territori!

Voltant pel jardí, pensant on aixecar la meva pota i marcar.

divendres, 30 de març del 2012

La reforma per als radicals

El Cobi del '92, 20 anys després, el 29-M.
No seré gaire original i com a dia després del 29-M que és avui, m'agradaria parlar de la vaga general. La jornada d'avui l'han protagonitzat no només un ja més que clàssic ball de xifres, sinó també la violència per la violència instaurada a Barcelona per diversos grups antisistema que acostumen a passejar massa sovint pels carrers de la ciutat comptal quan es cou alguna manifestació o moviment multitudinaris.

M'explico.

Ahir a Catalunya, i a Espanya, es va viure una nova jornada de vaga general. La vaga no és una senyora que tingui tendència a no treballar o a fer-ho poc i sense ganes, com em pensava inicialment. Em sentia alarmat de pensar que tothom parlava últimament d'una senyora poc avesada a la feina. "Deixin-la tranquil·la", pensava mentre alhora sospesava que fer el gos és sinònim de no fer res productiu. Em direu que potser tinc la pell massa fina, però em provoca certa ràbia que als gossos se'ns tingui per uns poca-feines.

Per tant, la vaga no és una senyora Paquita, Carmeta o Angelina que es dedicava a no fer res, sinó que se'n diu vaga d'aquell dret que tenen i poden exercir tots els ciutadans treballadors per a la defensa dels seus interessos, que consisteix en deixar de treballar col·lectivament i manifestar-se com a acció de protesta contra una reforma o un status quo que senten que els perjudica. La vaga general és, doncs, aquella parada dels treballadors de tots els sectors econòmics d'un país o d'una regió. I això mateix havia de passar ahir, havent-se convocat l'aturada pels sindicats espanyols.

El motiu? Tota vaga té una causa. La d'aquesta ocasió era la reforma laboral aprovada pel govern espanyol, que, com bé explica la Helen (i m'ha ajudat a entendre algun concepte que desconeixia, perquè tinc 7 mesos i una setmana) ve de la mà d'un Reial Decret-Llei (el 3/2012, de 10 de febrer). La reforma laboral me la imagino com la d'una cuina. Molt diferent no deu ser, oi? Vull dir que entenc que tota reforma té per objectiu una millora. Si tinc una cuina que al llarg dels anys i de tant utilitzar-la, està vella, desfassada i no s'ha adaptat als nous temps; hi ha quatre fogons, una sola pica, no m'hi cap el rentaplats i cau a trossos... Toca posar-hi una vitroceràmica, una pica doble, fer espai per un rentaplats... I tots contents.

Doncs resulta que la reforma laboral no agrada tot i que havia de portar-nos alguna cosa millor, com tota reforma. Hi ha més de 5 milions de parats a l'estat espanyol i sembla que la reforma més que ajudar a millorar la situació a la qual ens ha portat la crisi, flexibilitza l'acomiadament, la contractació, treu pes als sindicats. I això, per ara, no convenç a cap treballador. Crec que possiblement això és així perquè d'una banda s'ha fet de pressa i corrents, i mirant-se més el melic que una altra cosa (com el paleta que vol acabar la feina amb dos dies i et posa la vistroceràmica de l'inrevés). I possiblement també, perquè a ningú li agrada que se li retirin drets ni privilegis reconeguts. El govern del PP aprova la reforma (jusitificant-se en la pressió de Brussel·les) i qui la rep, els treballadors i els sindicats (que no es creuen que el mandat ve d'Europa). El conflicte neix i no cal tractar per quins motius concrets, que tots els sabem.

El que vull és fer un retrat del que va passar ahir. Agafar la meva càmera i donar-vos una fotografia no ho puc fer perquè afortunadament no vaig sortir al carrer (que ja de per sí m'espanta a vegades amb tants cotxes, motos i peus que van i vénen) ni vaig trepitjar Barcelona. Però us puc i us vull donar la instantània que la informació d'ahir i d'avui juntament amb la meva opinió, han revelat.

Que l'autèntica reforma per la qual s'ha de lluitar ha de ser la que s'encamini per eradicar la violència en manifestacions i actes multitudinaris que tenen lloc en especial a Barcelona. En això hi hauria d'estar tothom d'acord: sindicats, governs d'aquí i d'allà, treballadors que fan vaga i treballadors que no en fan; tothom (tu, tot, tothom). Perquè la crema de contenidors, la destrossa de mobiliari urbà, d'aparadors i accessos als comerços, i el més greu de tot, l'agressió física a les persones l'hem de rebutjar sempre. I més quan són els mateixos de sempre els que infringeixen aquests actes vandàlics. Aquests grups antisistema o radicals que opten per la violència només per la violència, sense cap motiu, han de pagar el que han causat i han de desaparèixer. Perquè tenim un país que a molts els agradaria tenir, amb unes característiques molt especials i atractives que es desvirtuen en dies com els d'ahir.

Així que deixem-nos d'històries i anem units per trobar la millor reforma per als radicals.

dijous, 29 de març del 2012

La son i la vaga



Avui una imatge val més que mil paraules.

Passen 30 minuts de les 12 de la nit i gairebé tothom dorm. És hora de tenir son, de fer l'enèssim badall, de caure rendit als braços de Morfeu i en un sospir plantar-se a l'alba i matinar. I això faig jo, escric unes últimes ratlles abans que el cap em caigui sobre el teclat perquè demà és dijous i el despertador sona ben d'hora.

Hi ha qui fa una bona estona que ronca (o respira fort, com diuen les fèmines) i també hi ha qui no pot conciliar el son. O bé perquè és insomne per naturalesa, o bé per necessitat o per obligació. I avui, estimats lectors, potser la raó d'aquesta falta de son d'alguns la podem trobar en què la son ha decidit fer vaga i no arriba ni arribarà quan sol fer-ho.

Sí. Ja hi tornem a ser amb un singular dia 29; però aquesta vegada té el torn el mes de març. I és que els sindicats del país han convocat una vaga general pel dia que ha arrencat fa uns minuts.

Caos o tranquil·litat? Efectes positius o negatius? Això sempre depèn des del cantó que es miri, diuen. Per sobre de tot, caldrà respecte, tant als drets dels que volen treballar, com dels que volen exercir el seu dret de vaga.

Tolerància com la que intento mostrar aquí, creient fermament que és moment de treballar molt per tirar endavant. Sinó, mireu-me, cansat, adormilat, teclejant unes línies des del meu portàtil intentant que el cap no em caigui sobre les lletressssssssssssssssssssssssssssssss

diumenge, 25 de març del 2012

El gos que és una celebrity a cop de feina ben feta


He sabut que un company ha passat a ser una celebrity mundial i no he pogut estar-me de fer-hi referència.

Es tracta de l'Uggie, el gos actor de la pel·lícula The Artist vencedora dels 2012 Oscar Academy Awards.

És cert que hi ha d'altres cans que com l'Uggie, comparteixen popularitat. Però el cas del Jack Russel actor és diferent del de molts; el cas de l'esforç, de la constància i del treball ben fet. I per aquest motiu l'admiro molt, perquè ha arribat lluny gràcies a l'entrenament diari i a la dedicació tant d'ell com del seu amo.

A l'Uggie li ha arribat la fama ara. Abans, però, ja havia treballat en altres films i no va defallir quan la seva feina no va ser premiada amb més que dos carícies al cap i una bona rascada d'orelles (l'equivalent als dos copets a l'esquena que el cap dóna al seu empleat quan ha treballat bé). Segurament, li va tocar fer papers més desagradables i no li va caure el collar (a les persones en aquest cas no els cauen els anells).

I com l'Uggie, penso en molts humans que avui, en plena crisi, han de treballar de valent, sigui del que sigui. I en el Barça, que mai s'ha cansat de lluitar per guanyar-ho tot i ho ha aconseguit, posant de moda uns valors que no s'haurien d'haver oblidat mai.

dissabte, 24 de març del 2012

A la perruqueria o el David Beckham dels cans

La foto que em van fer a la "pelu" recent acabat de rentar, tallar i pentinar.
Aquest dijous passat, coincidint amb el dia que feia 7 mesos, vaig estrenar-me anant a la perruqueria dels amics de TECACAN: el Pere, la Meritxell i la Mireia.

Estic molt content dels resultats. El pèl em brilla i és ben blanc, com a mi m'agrada. No tinc ni un nus i el tallat és perfecte. Vaja, que si m'hi acostumo m'hi veurà molt la Mireia a la "pelu"; m'hi aficiono?

Sabent que hi havia d'anar, vaig voler veure i sentir com és anar a la perruqueria. I la Bet, que sempre que hi passa per davant em fa saludar les nenes del Querol, m'hi va fer entrar. És tan curiós!

Només entrar de seguida et trobes a una sala ben grossa plena de miralls. Com la que hi ha al Tibidabo, però sense veure't ni més alt, ni més prim, ni més gras, ni més baixet; simplement et veus tal com ets. Quan entres, amb un pentinat més d'anar per casa, i quan surts, espectacular.

A cada mirall un tocador amb els seus calaixos plens de raspalls i pintes. Ah, i una cadira gegantina que puja i baixa com un mini ascensor. Les senyores que s'hi asseuen es van mirallant i no se n'adonen, però mentre es miren, fan cares. Hi ha qui es fa la seriosa i arruga el front i les celles i es remena el cabell; és tan graciós observar-ho!

En fi, que això de posar-se guapo i arreglar-se és tot un món. No em desagrada. Potser això és símptoma que sóc un gos metrossexual, el David Beckham dels gossos. I sinó, mireu quin posat al Querol, preparat perquè em rentin el cap.

Llepadetes perfumades!

Al Querol, la "pelu" per humans, homes i dones, on va la Bet. 

dimecres, 29 de febrer del 2012

El dia que no existeix

El 29 és un número curiós: primer, i per tant, només divisible per 1 i per ell mateix. És el número atòmic del coure, és a dir, que la càrrega nuclear del coure és de 29 protons. Aquells que tenen 29 anys estan al llindar de la trentena, esperen tristos el canvi de desena i poden viure aquesta edat, quan l'enceten, com un límit en el qual o bé s'afanyen a seguir sent joves (tot i que ho seguiran sent), o bé s'apressen per fer tot allò que "s'ha de fer" abans dels 30. I a més, 29 és el total de dies del mes de febrer els anys de taspàs, que són aquells que tenen un dia més, és a dir, 366.

Per què reflexiono sobre el 29 no cal que us ho expliqui, oi? De dies 29 en tenim cada mes, però el mes de febrer només en tenim cada quatre anys i avui és 29 de febrer. Un dia que l'any passat no existia i que el que ve tampoc existirà.

Tot això em fa pensar en què per Urdangarín, de qui us vaig prometre tornar a parlar properament, el dia que no existeix i que no ha existit mai és el que el relaciona amb tots i cadascun dels fets que han portat al Jutge instructor del cas Palma Arena a imputar-lo. Per ell, tots els dies foscos, obscurs, amb converses amb Matas per crear un equip ciclista de les Balears, en què l'Institut Nóos emet factures milionàries per organitzar congressos i actes per la Generalitat Valenciana, en què Aizoon, la societat que té amb la Infanta Cristina es lucra dels seus negocis amb Nóos... Tots aquests dies són 29 de febrer en un any comú. No han existit.

I sinó, quina altra conclusió podem treure de la seva maratoniana declaració el passat cap de setmana?

M'adono a mesura que passa el temps, que a Espanya i a Catalunya el més dolent -vaja, el més infractor, el més mentider, el més lladre- de tots es salva. Sinó, parlem de Camps, o de Fèlix Millet i Jordi Montull, o de Bernat Muñoz, Manuel Dobarco, Macià Alavedra o Lluís Prenafeta. Per ells, el dia de complir condemna o de ser condemnats tampoc existeix.

En fi, de moment, i si la situació no canvia, m'he estat mirant vols per marxar amb la Bet a algun país amb més seny que aquest.


dijous, 23 de febrer del 2012

L'Abadía de Sant Quirze, o el meu nou col·lega

El llibre del meu col·lega Abadía
Mig any de vida i dos mesos des que sóc a casa, amb la Bet i la família. Això passava ahir, i amb això no pretenc ni fer balanç (que a la meva curta edat seria absurd) ni res que se li assembli. Simplement m'agrada recordar-ho i per aquest motiu (de celebració), i perquè he trobat una mica de temps, "vuelvo a las andadas (perrunas)", com diuen els espanyols.

Aquest matí ens hem llevat com de costum: a la mateixa hora, amb el mateix peu, amb el mateix bon dia. Però he notat alguna cosa en la Bet. M'ha tret a fer un pipí i, encara que molt adormida i poc xerradora, tenia un no-sé-què especial que la feia diferent. I és que ahir a la nit tenia una cita.

No es tractava d'una cita de les que us imagineu, gamberros. Això no us ho explicaria, que no interessa a ningú. Ahir anava a una conferència a Barcelona a càrrec del senyor Leopoldo Abadía. I no us empenyeu, després de la conferència no van anar a sopar a un restaurant romàntic, que el senyor Abadía, encara que té un esperit molt jove, crec que s'aparta i de molt llarg, de la franja d'edat d'homes amb els quals una noia de l'edat de la Bet i les seves amigues podria tenir una cita.

Per qui no el conegui, encara que crec que no caldrien presentacions, el senyor Leopoldo Abadía és un gurú de com entendre i afrontar la crisi que afecta el país, Europa i pràcticament el món sencer. Tot i la rapidesa amb què s'explica i la facilitat de paraula que té, d'agrair per tractar d'un tema tan complex i ple de tecnicismes com és la crisi econòmica i financera mundial, la Bet va tornar tard. O almenys era prou tard per mi, que per més que l'anés a rebre a la porta, la veritat és que un servidor ja era més del món dels somnis que del real. No em vaig adonar gairebé de res; fins aquest matí, que quan li he vist la cara a la Bet, ja us dic jo que desprenia una sensació estranya.

De fet, no ha calgut preguntar-li res. Deixeu-me fer un parèntesi per plantejar-vos que no sé qui seria capaç de gosar dir alguna cosa als humans quan es lleven de bon matí. Amb les cares llargues que fan, ja paguen. No se t'acudeixi cridar un bon dia alegre, que com li fan al despertador, t'engegarien un cop per fer-te callar. Què ho deu fer que estiguin tan malhumorats?

Amb tot això què vull dir? Que no ha calgut preguntar-li res, afortunadament! Quan ha sortit de la dutxa i, per tant, ja estava més desperta, m'ha explicat que acabada la conferència va conèixer un company meu que també es dedica a escriure i que també té un blog! M'he quedat de pedra i em semblava que ara el que no estava del tot despert era jo.

Recordo com si fos ahir com li vaig explicar a la Bet el meu projecte, que volia escriure un blog. Li va semblar una idea genial i em va dir que ho tirés endavant, costés el que costés. Que l'hàbit d'escriure ajudava a un a ordenar les idees, els pensaments, a saber-se expressar, a ser creatiu i a evolucionar. El meu propòsit era més senzill que tot això. Simplement volia obligar-me a escriure sobre el meu món; sobre el món, vaja. Sobre tot el que em desperta curiositat, perquè la curiositat, crec, està dins d'aquells imprescindibles que no s'han de perdre mai.

Contenta, la Bet ho va explicar als seus i, encara que no tots, la gran majoria va titllar-ho de bogeria. Ella ens defenia a capa i espasa i recordo que, anant a Montserrat aquell diumenge després de Reis, amb els amics al cotxe de camí de tornada cap a Terrassa, els deia que no l'entenien prou, que la idea no era cap tonteria i que en el fons era molt diferent de la que ells tenien al cap; els deia que segurament, el dia que algú altre que adquirís notorietat (o bé que ja en tingués) fes ús i desenvolupés aquella idea, no la trobarien tan descabellada.

I vet aquí que la Bet ahir va saber que el gos del senyor Leopoldo Abadía, en Helmut, no només tenia un blog sinó que a més s'havia atrevit a escriure un llibre i li havien publicat! "Guau! Historia de un educador de amos", porta per títol. Eufòrica davant la troballa, la Bet va comprar-ne un exemplar i me'l va fer dedicar pel senyor Abadía, ja que en Helmut no havia assistit a la conferència. Quan ens l'haguem llegit us en farem un resum, a veure si així us animeu a comprar-lo.

Voleu un consell per anar per la vida? Quan tingueu una idea al cap, un projecte, un objectiu, feu-ho tot per aconseguir-lo. Lluiteu incansables, escolteu les crítiques i agafeu-ne les constructives. Les bajanades tireu-les a les escombraries i no us perdeu pel seu camí. I si us diuen que aquesta idea, projecte o objectiu es desmarca del que és habitual, si hi creieu, sigueu valents i continueu batallant cada dia per assolir-lo.

Sinó, mireu el Helmut i el seu amo. I no vulgueu saber la cara que feien els amics de la Bet que eren a la conferència ahir. Encara ens prenen una mica per bojos, però no estem sols, com li va dir la Bet al senyor Abadía; ell a la dedicatòria hi va posar: "estamos todos un poco chalaos, pero es divertidísimo". Per tant, jo li dic al Helmut i al seu amo "que nos quiten lo bailao, que bien me lo paso tan chalao". Si no en trec res, que ho dubto, almenys m'ho hauré passat bé.


diumenge, 29 de gener del 2012

La llibertat del(s) Camp(s)

Evidentment, no sóc jo, sinó el senyor Camps.
Abans de res us volia dir que fa una setmana vaig fer els 5 mesos i d'ells, un amb la Bet!

Em faig gran i mica en mica es va notant amb el que us vaig escrivint. Cada dia m'acostumo més a aquesta bona vida domèstica. A l'únic que no m'acostumo encara, és a les converses de les persones. Parlen de moltes coses i tots alhora, amb un estil una mica italià o mediterrani, com ells mateixos diuen i no sé perquè.  Tant poden estar tractant sobre futbol, com sobre política o religió.

L'últim dia us explicava que en aquestes converses que tenen els humans, havia sentit com es parlava de l'Iñaki Urdangarín i el cas Nóos i que us en parlaria la propera vegada que em proposés explicar-vos alguna cosa. No queda gaire bé incomplir allò que es promet fer, però em sembla que hi ha un altre cas que mereix la meva atenció, i la de tots: la vessant valenciana del cas Gürtel.

Perdoneu que faci un parèntesi: per què posen noms tan complicats els policies i els jutges? És que tots han de portar algun accent, dobles lletres i dièresi? La Bet ara m'està dient que semblo el diputat català del Parlament espanyol per ERC, el senyor Joan Tardà. I m'explica que, apart de posar noms curiosos als casos, el de l'Urdangarín es diu "Noós" per l'Institut que presidia el duc de Palma; i "Gürtel" perquè és "Correa" en alemany, el nom del líder de la trama de corrupció vinculada al PP.

Doncs bé, el cas que aquesta setmana ha centrat totes les mirades és el cas Gürtel al País Valencià, el conegut judici dels "trajes" que Francisco Camps (Paco en la intimitat) es deixava fer i regalar a canvi de fer favors a l'esplèndida empresa de Correa concedint-li contractes amb l'Administració, prescindint dels procediments i tràmits habituals. Al senyor Camps li regalaven vestits, sabates, cinturons... Al senyor Ricardo Costa (que deu tenir algun problema a la boca que fa que quan parli no se l'entengui) un rellotge, 100 "gramitos" de caviar... I a la més fina de totes, a la senyora Rita Barberà, bolsos i més bolsos pel simple fet de ser alcaldessa.

La qüestió és que tot i haver-se escoltat les converses telefòniques entre ells demanant regals i prometent favors; tot i les declaracions del sastre a qui s'encarregaven els vestits de Camps; tot i les factures de les botigues on es compraven alguns d'aquests presents; tot i el conjunt de les proves, un jurat popular ha dit que no poden determinar que Camps i Costa siguin culpables dels càrrecs que els imputaven. Argumenten que el que realment semblen demostrar les proves és una relació comercial entre Correa i els senyors C&C. Que curiós que dos polítics influents tinguin relació comercial amb empreses a qui després concedeixen contractes a través de l'Administració, no trobeu? Però vaja, no m'estranya gens la decisió del jurat, si es diu popular! Que aquest jurat no queda prou clar que era del Partit Popular si el seu nom mateix ja ho diu? Per què haurien de considerarlos culpables si són del mateix carro?

Em corregeix la Bet. Jurat popular no és un jurat format per gent del PP, sinó que es tracta de 9 ciutadans elegits a l'atzar per emetre un veredicte en relació a un cas determinat. No poden participar en tots els judicis que es celebren, sinó només en procediments per delictes concrets. Aleshores, si no formen part del PP com em pensava, com poden haver emès un veredicte de no culpables? No ho entenc.

Torna a venir la Bet per dir-me que es veu que tots eren ciutadans valencians, on el PP guanya gairebé sempre, aconseguint la majoria absoluta, que cada vegada és més àmplia. Això últim ja no em deixa dubtes. Simpatitzants amb el partit dels senyors Camps i Costa ho devien ser una estona. Què en penseu?

Amb aquest veredicte, doncs, el Jutge del cas ha de dictar la sentència. Una resolució que, sens dubte, i en la línia del que va votar el jurat, aixecarà polseguera.

No ho trobo gaire normal que actuar al marge de la llei i pel propi interès d'un mateix, ocupant un càrrec de molt poder i valent-se d'aquest, algú quedi impune. El més lògic seria que aquests senyors lladres acabessin a la presó, no? Doncs en aquest lloc on he nascut, les coses no funcionen així. Sóc un gos de 5 mesos i el que no comprenc és com encara s'estranyen quan la resta d'Europa se'n riu d'Espanya i, de retruc, de Catalunya. Perquè deixeu-me que us digui, a la meva nació, la catalana, aquestes coses també passen. Sinó, ja us explicaré algun altre dia el que van fer els senyors M&M: Millet i Montull.

dijous, 19 de gener del 2012

Tercera vacuna i la ràbia que em vol convertir en Iñaki

Ja me l'han posada. De fet, tot just ahir feia una setmana que anava a veure la Míriam perquè em fes del tot lliure. Lliure en el sentit de poder anar pel carrer tranquil amb les meves tres vacunes. Tot i que em va dir que hauré de tornar-la a veure algun dia de febrer perquè em posi la ràbia. No acabo de veure-ho clar. Si jo no sóc un gosset rabiós sinó més aviat bonàs, encara que molt entremaliat, perquè m'han de posar la ràbia dins el cos? És com el pecat original, que m'han de tacar per tenir sempre aquell punt d'ira, de dolenteria?

Tot això em fa pensar en converses que sento aquests últims dies a casa. Com ara que qui s'ha revelat com un autèntic dolent de la pel·lícula és el senyor Iñaki Urdangarín. "Tan bona persona que semblava, com si mai hagués trencat un plat".

El senyor Urdangarín era jugador professional d'handbol. Faré un parèntesi: que divertit ha de ser dedicar-se a jugar alguna cosa professionalment, no? No hi ha jugadors professionals de Lego o de nines? Doncs bé, el 1996 es van celebrar els Jocs Olímpics d'Atlanta en els quals l'Iñaki participava com a jugador de la selecció espanyola d'handbol, que va obtenir la medalla de bronze. I resulta que a ell no només li van posar la medalla com a jugador de l'equip guanyador en tercer lloc, sinó que es va emportar un premi molt més important i durador: conèixer la infanta Cristina.

A les Espanyes, els reis i reines quan tenen fills no es refereixen a ells com a prínceps i princeses com passa a la resta de països o als contes. Es veu que els fills homes tenen dret a dir-se prínceps, però les filles noies no, s'han de dir infantes i mai podran ser reines. La qüestió és que això és així per culpa d'una llei sàdica... La llei sàlica, perdó. I si les infantes aconsegueixen casar-se, el rei els dóna un nou títol que tindran també els consorts (els marits): el de ducs. Així, la infanta (no princesa) Cristina de Borbó en casar-se va passar a ser també Duquessa de Palma. I l'Iñaki duc, es clar.

Doncs tot això pel senyoret Iñaki no era prou. Em sembla impossible que algú que s'ha pogut dedicar a ser jugador professional d'handbol, casat amb una filla d'un rei i per tant, amb la vida bastant solucionada, no estigui satisfet amb tot això i es dediqui a robar, suposadament. Potser és que ell voldria viure a cos de rei i ara només pot fer-ho a cos de duc.

Robar, això m'ha semblat escoltar a casa. Quan s'assabenten d'alguna notícia més del cas, només sento dir paraulotes. Intentaré esbrinar de què es tracta i us ho explicaré el proper dia.

dilluns, 9 de gener del 2012

Hem sortit a 'La segona hora' a Rac1!

Tot just acabo de sopar. Em moria de gana ja!

És que hem anat una mica més tard. Hi ha hagut una mica d'enrenou a casa després de saber que avui la Bet i jo hem sortit a la ràdio.

Al cotxe de la Bet sempre hi sento programes de ràdio (que és com una tele que només se sent), en especial de RAC1. El matí, sona el Basté en el trajecte cap al despatx (els dilluns també surt una senyora que em posa nerviós però m'agrada perquè és molt esverada, alhora divertida i contundent que només que enrahola i no deixa parlar a la resta de tertulians); i el migdia, La segona hora, un programa d'investigació que fa riure, com es descriuen ells mateixos. I no fa riure, sinó molt de riure! Cal especificar-ho, perquè la Bet no para des que arrenca el programa! Conduït pel Quim Morales i tot l'equip: el Xavier Pérez Esquerdo (que sovint confonen amb una senyora), el Jair Domínguez (que només diu que paraulotes i veritats com temples), la Candela Figueres (que sempre riu), el Víctor Ollé (que fa unes composicions de talls de veu espectaculars), el Roger de Gràcia (que encara que no el vegis saps que quan fa la secció fa cares), la Bibiana Ballbè (assessora trendy originària d'on visc jo)... I paro perquè no acabaré mai. La qüestió principal és que li encanta!

Resulta que el programa té Facebook i com a xarxa social que és hi pengen preguntes que generen algunes de les seccions que fan com 'La caixa dels trons' o 'El síndic de greuges, grues, greixos...'. La pregunta d'avui era aquesta: CAIXA DELS TRONS. Una jove sobreviu després de trencar-se la corda amb què feia pònting a les cascades Victòria i caure en una zona plena de cocodrils. QUINA ÉS LA COSA M´SE ARRISCADA QUE HEU FET?

I pam, comentari de la Bet que m'inclou a mi. Això s'ha de dir, bàsicament perquè per aquest motiu hem sortit en antena!

Comentari de la Bet: 'No sé si és la més arriscada que he fet, però avui (diumenge 8) he anat a missa d'una hora a Montserrat amb un gos de 4 mesos amagat dins l'abric. Patia amb els càntics de l'escolania, no sabia si s'acabaria apuntant al cor: auuuuuuuuuuu!
Ahir vam anar a Montserrat amb uns amics de la Bet i com que s'ha de fer país, em va dir que m'havia de portar molt bé i podríem entrar a missa a escoltar l'Escolania cantar el Virolai. Així de pas, rebria la benedicció abans de la festa dels Tonis. Tot un privilegiat, no? I sí, sí. Em vaig armar de paciència per aguantar una hora de missa dins l'abric. Per sort, la Bet portava un collaret i una bufanda amb els que em deixava jugar mentre era allà tancat quan no treia el cap per veure què passava allà fora com deien a X-Files Mulder i Scully. 

A la Candela Figueres li deu haver fet gràcia el comentari perquè ha llegit la meva aventura.

Gràcies a la Sílvia hem sabut que l'equip de 'La segona hora' ha fet encara més broma de la resposta de la Bet a la pregunta; i ella per donar fe de com va anar la pujada a Montserrat, els ha deixat una foto al mur del Facebook del programa.

Text de la foto: 'Amics de la segona hora! Sóc loient que ahir va anar a Montserrat amb el gos! Aquí en teniu la prova! M'han passat l'àudio perquè no us he pogut escoltar i m'heu fet riure molt amb els vostres comentaris! Resulta que havíem quedat per anar a Montserrat amb els amics i alguns (els creients) volien anar a missa. Amb el fred que feia era una broma estar-se a fora i a més, qui es vol perdre l'escolania cantant el Virolai? S'ha de fer país! Així que amb el gos a dins! Apali, una abraçada per ser tan simpàtics!'


Total, que aquests humans de 'La segona hora' són tan divertits que han fet això:
Text de la foto: 'La Betty i el gos beneït per la Mare de Déu de Montserrat.'

Un dia per recordar que havia de constar en aquest meu blog. Gràcies equip de 'La segona hora', sou molt macos!

Llepadetes (com les que faria, a la Mare de Déu de Montserrat; a fer-li ja no ens hi vam atrevir)!

dijous, 5 de gener del 2012

Punt i final a les festes i dietes miraculoses

La joguineta que em van portar els Reis
S'acaben les festes ara que ja han passat els Reis; encara que si et cases amb un príncep o una infanta, diuen que la festa dura la resta de la vida mentre hi segueixis casat. Només cal veure i comparar el duc Urdangarín i el senyor de la capa, també conegut com Jaime de Marichalar.

Ses Magestats els Reis Mags són tres senyors molt grans que en saber que havia nascut Jesús (el nen nascut el 25 de desembre que us comentava aquí), el van anar a veure a l'establia de Betlem on Maria i Josep havien decidit passar la freda nit de desembre. Com que quan un va de visita a casa d'algú, és costum portar algun detall a l'amfitrió, els Reis van portar or, incens i mirra al nen Jesús. I això és el que fan d'ençà d'aquella nit el dia 6 de gener de cada any. Però porten regals diversos tant als més petits com als més grans. I si algú no s'ha portat bé, li porten carbó. Els Reis han passat per casa la Bet i m'han portat un peluixet fet de ganxet. I amb els Reis, adéu a les festes.

Punt i final al Nadal i a casa només sento parlar de dietes.

Les dietes serveixen per aprimar-se. Clar, no m'estranya que en parlin, si durant aquests dies que porto a casa i que han coincidit amb Nadal, no saben fer altra cosa que reunir-se al voltant d'una taula plena de plates i plates d'exquisiteses. Es deuen haver engreixat, i ara toca treure aquells quilets de més que tant molesten menjant menys, més equilibrat i apuntant-se a un gimnàs. És curiós com tot i sabent que hauran de fer-ho, per Nadal les persones no paren de menjar i beure. Un contrassentit. Ja s'acostumaran als àpats lleugers del dia a dia? Ja podran amb tots els propòsits fets per l'any nou i passar a menjar com els ocellets?

El que em fa molta gràcia és que tothom en coneix alguna (de dieta): "jo vaig provar la del Dukan i en dos setmanes perds 10 quilos". Miracles que no tenen explicació. De dietes n'hi ha de tots tipus i colors. Una de monotemàtica en què durant el dia només menges un aliment: pinya, préssec, taronja. Una altra que va de prendre-s'ho tot líquid, res de sòlid: fora carn i vinga sopes i sopetes. Quin avorriment. Ara, que si volen, jo els ofereixo la dieta Su, tota a base de pinso (molt coneguda i poc apreciada entre els gossos). Això sí que és avorrit, monotemàtic i ni guanyes ni perds, et mantens. Potser que com el senyor Dukan (que es veu que vol que apugi nota el fet d'estar prim a França), ho proposi com a miracle per estar com una tal Heidi Klum.

De dietes no en tindran molts alcaldes d'Ajuntaments catalans com l'alcaldessa de Sant Cugat. Ho vaig sentir l'altre dia comentar al menjador (això de no tenir dietes també ho fan alguns polítics que van a un lloc on es parla -Parlament-). Que estrany que no es posin a dieta, no? Potser són d'aquells que no s'engreixen mai. I perquè aleshores diuen que renuncien a les dietes per estrènyer-se el cinturó, quan això es fa quan es perd pes? Potser és que els polítics ben bé no saben què diuen? A casa mai en sento parlar bé d'aquests senyors que només fan que parlar. I és que deu cansar que tot el dia et diguin coses per dir, sense realment voler dir res. Política...! Així acaben les frases a casa quan tracten sobre ells. I si la dieta l'apliquem a la política? Menys política per més polítiques. Ui, la Bet em diu demagog. No sé què vol dir.

diumenge, 1 de gener del 2012

Bon raïm!


Feliç 2012!

Efectivament, avui comença l'any 2012 de la nostra era i, com que tot s'ha de celebrar, això no serà menys! La festa que es coneix com de Cap d'Any s'inicia la nit abans fent un sopar amb la família o els amics. A Espanya diferencien entre la "Nochevieja" i el dia 1 de l'any. És curiós això de dir-li així. Em fa pensar en una senyora gran, gran, gran, gran...! Una velleta de cabell blanc i un bastó, tota encorvadeta.

Després de sopar i beure (a vegades els humans quan beuen alguns tipus de begudes es posen tontos, graciosos i riallers i no hi ha qui els aguanti; aquests dies de festes se'n veuen molts d'aquests simpàtics), és l'hora de preparar el raïm. Se'n posen 12 per humà (es veu que els humans tenen un altre nom que els identifica també: persones). I a continuació es posen a disseccionar-lo. Em vaig quedar ben parat quan els vaig veure asseguts a taula concentrats en fer-los una autòpsia als pobres grans de raïm. Crec que no havien mort assassinats, però ells ho seguien fent: els treien la pell a tires (quin mal!), els obrien per la meitat, i després els treien uns pinyols ben petits de dins. Més que una autòpsia, en aquell moment em semblava que els feien una lipossucció, però jo no els veia pas grassos, és que són i han de ser rodons.

Tanta curiositat em va despertar que la Bet se'n va adonar i em va dir que això ho feien per poder-se'l menjar més depressa i així fer totes les campanades. Aquí ja m'havia perdut del tot. I és que el raïm no se'l menjaven després de fer tota aquesta feinada, sinó que s'esperaven 12 segons abans de les 12 en punt per menjar-se-les davant el televisor! I tots de cop gairebé! Dong-raïm, dong-raïm... I així fins a 12. Si no mastegues ràpid se t'acumula el raïm a la boca i no pots acabar-te-les totes i si això passa, diuen que no comences bé l'any, o que no s'acompliran els teus desitjos pel nou any. Així doncs, tots a córrer a cruspir-se els grans de raïm quan toca. Hi ha que si no se'ls pela, ja se'ls pot posar tots d'un en un a la boca, ja... Que després no pot empassar-se'ls perquè entre la pell i els pinyols no hi ha qui ho faci. I tot el suquet del raïm regalimant per la boca. Vaja, una imatge esperpèntica, realment. Sort que no ho he vist! Però ja deu tenir gràcia veure els humans amb la boca plena de raïm com un hàmster desitjant-se bon any, fent-se petons i abraçades...!

Doncs resulta que l'entrada al nou any es tradició celebrar-la així a Catalunya i al país veí. Una manera ben estranya oi? Abans que siguin les 00:00:01 hores del dia 1 de gener del nou any, es mengen els grans de raïm un en un coincidint amb les 12 campanades que marquen les 00:00:00. I després de tot això, a seguir amb la festa!

L'endemà, o sigui avui, la família es torna a reunir al voltant de la taula per dinar, tot i que no fan tan bona cara com als altres dinars de Nadal i Sant Esteve, com tampoc tenen tanta gana. El que sí que tenen és una cosa que es diu ressaca, que es veu que ve acompanyada de mal de cap i malestar general. Com una grip però sense ser vírica.

Per acompanyar-los en un dia més aviat de sofà, també m'hi poso una estona (com a la foto). Apa, que acabeu de passar un bon dia i que tingueu un bon any nou!

Llepadetes!